Falcons a Catalunya

L'objectiu d'aquest article és el de construir una breu ressenya històrica que faci un seguiment de la trajectòria dels falcons en la cultura catalana, d'ençà de la seva introducció al primer terç del segle XX. El nostre intent persegueix l'articulació d'una seqüència lògica des d'on copsar el seu rol en la cultura del país i com han estat capaços d'aglutinar aspiracions, motivacions i valors diversos i, fins i tot, oposats.

Membres del Centre Excursionista vilafranquí fent un exercici de falcons als anys 30. D'esquerra a dreta: Mestres, Roig I., Roig M., Miró i Ferret, i a dalt, Mascaró, avui desaparegut.

 

Dels falcons a Catalunya (1920-1930)

Els falcons són un tipus de manifestació gimnàstico-esportiva que s'introdueix al Principat durant el primer terç del segle XX per mimetisme dels Sòkols txecoslovacs. Des d'aleshores, han experimentat múltiples i profundes transformacions tan organitzatives com formals.
Durant el primer terç del nostre segle la seva presència al Principat s'ha de delimitar a partir de dues variables contextuals: l'expansió del teixit associatiu i la revalorització de l'esport. En aquests anys hi va haver una forta expansió de les organitzacions juvenils i d'associacions de joves com la Federació Catalana de Gimnàstica, l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, Palestra o la Federació de Joves Cristians de Catalunya, i l'esport era concebut com un fet de cultura apte per procurar el desenvolupament de la consciència cívica i nacional d'una comunitat: gaudien d'un important caràcter ètic o formatiu. A partir d'aquests dos paràmetres (pràctic l'un i ideològic l'altre) les noves associacions van iniciar tot un seguit d'activitats de lleure i de formació de la joventut, essent els falcons una de les més destacades.
Palestra i la Federació de Joves Cristians de Catalunya (els fejocistes) van incloure i popularitzar els falcons com un element més del conjunt d'activitats que realitzaven, i els van concebre com una traducció literal dels Sòkols txecoslovacs (grups gimnàstics que seguien un mètode educatiu i culturalitzador). Ambdues entitats, sobretot la Federació de Joves Cristians, els impulsaren de manera decisòria i definitòria a casa nostra. Tanmateix, no podem oblidar altres dades que permeten aprendre des d'una perspectiva més global com es va anar gestant la implantació d'aquest tipus de manifestació gimnàstica. Els Sòkols van tenir gran acceptació arreu d'Europa i la gimnàstica i l'esport foren impulsats a tot el continent. Un clar exemple del que hem anat dient el trobem a l'article d'Henri Bidou que l'any 1926 es publicà a Revista de Catalunya sota el títol de &laqno;La festa dels Sòkols»,(1) on es fa una descripció de la VIII Festa dels Sòkols, que se celebrà a Praga i se'n destaca el caràcter formatiu i cultural, els valors nacionals i la contribució al desenvolupament moral:
&laqno;L'espectacle és prodigiós (...) No vegeu ací altra cosa sinó homes, voluntats, masses homogènies, l'ordre d'un poble enter (...). És un raig de claror abocat damunt l'ànima complexa, llarg temps comprimida, d'una nació avui triomfant. Qui sols hi veiés exercicis de cultura física, no ho comprendria gens. Un sentit pregon els ordena, i el geni de la raça els colora amb la seva ombra i la seva llum. (...) Tals són aquests jocs. Quants d'elements hi participen! Disciplina i paciència d'un poble llarg temps oprimit; formació d'un exèrcit sense armes, l'únic que fou possible quan Viena manava a Praga; educació física elevada a la dignitat d'una doctrina i d'una fe; idealisme eslau, tendint confusament a un món millor»,
Altres notícies d'aquests anys daten dels anys 1928-1930 i parlen, per exemple, de la creació, a Solivella, d'una agrupació de gent jove que, sota la denominació de &laqno;Torres» o &laqno;Torraires», feien una activitat gimnàstica similar a la dels Sòkols i a la que posteriorment realitzarien els grups de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. De fet, l'any 1934 aquest grup s'integrà a la secció gimnàstica i esportiva del moviment fejocista sota la denominació d'&laqno;Heralds de Crist».(2)
Finalment, en aquest grup de primeres referències hem d'incloure el Club Esportiu Catalunya, perquè va ser el primer a establir un gimnàs seguint l'exemple dels Sòkols.(3)


Dels Sòkols txecoslovacs

Tot aquest corpus de manifestacions esportives té un mateix context històric que permeté el seu rebrostament: el període d'entreguerres i el frontpopulisme. El discurs del frontpopulisme i les preocupacions que derivaren dels conflictes internacionals van propiciar que l'esport, arrelat en molts països a través d'entitats populars i/o proletàries com els Sòkols, s'impregnessin d'aquest discurs antifeixista.
L'esport català, aliè a l'esport obrer internacional, va ser un intent de recuperació de valors i conceptes clàssics: fraternitat, respecte, solidaritat..., que en van fer una activitat important i un mitjà polític. Es tractava, de fet, de l'establiment d'una línia molt propera als Sòkols txecoslovacs i allunyada de l'esport roig de les internacionals comunista i socialista. Al Principat, Palestra i la Federació de Joves Cristians de Catalunya albiraren la pràctica txecoslovaca.
Els Sòkols eren unes entitats fundades per M. Tyrs i J. Fügner l'any 1862. Altres grups gimnàstics de les mateixes característiques es van anar creant per tot l'imperi austro-hongarès: Bulgària, Montenegro, Sèrbia o Rússia. L'any 1907 aquestes agrupacions es van federar. Als anys trenta del nostre segle un cinquanta per cent de la població d'aquests indrets participava o havia participat en aquestes entitats que ja s'agrupaven sota tres grans federacions: la Federació de Societats Obreres de Gimnàstica L'Orel (catòlics), la Federació Proletària de Cultura Física del Partit Comunista i els Sòkols. Els Sòkols eren l'entitat més antiga i la que gaudia de més prestigi.(4) Els seus ideals (la fraternitat, la disciplina voluntària, el perfeccionament físic i espiritual i la creació d'una consciència nacional) i l'important moviment cultural que generaren (editaven una revista, organitzaven conferències...) hi van ajudar força. Amadeu Serch els va descriure així:
&laqno;(...) és una educació eminentment democràtica i tendeix a la perfecció individual i a la creació d'una consciència col.lectiva que serveixi d'aglutinament nacional (...) No tracta pas del triomf dels bíceps sinó del triomf de l'home equilibrat amb un desenvolupament normal del cos i de l'esperit.»(5)

Els Falcons de Sant Vicenç dels Horts durant una actuació al Poble Espanyol de Barcelona, l'any 1940.

 

Definició i expansió dels falcons (1930-1940)

A Catalunya els falcons comencen a tenir entitat pròpia i a introduir-se de manera estable i definitiva durant els anys trenta de la mà de l'organització Palestra, primer, i de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, després. L'any 1930 es gestà a Barcelona, sota el mestratge dels Sòkols txecs, l'organització Palestra, que aglutinava un grup de gent diversa sota la direcció de Josep M. Batista i Roca.(6) Al seu manifest fundacional podem llegir:(7)
&laqno;(...) la nostra finalitat és promoure un moviment de la joventut catalana (...) per al seu propi millorament en tots els aspectes, moral, intel.lectual, social i físic, i desvetllar el seu interès per a totes les causes nobles.»
Aquesta entitat, tot i no estar adscrita a cap partit polític, tenia un marcat caràcter nacionalista. Fou presidida per Pompeu Fabra i hi col.laboraren, entre altres, Jaume Aiguader, Nicolau d'Olwer i Antoni Rovira i Virgili. Palestra s'encarregà d'organitzar diversos cursos d'història, de literatura, d'art o de llengua, campaments de muntanya, competicions de navegació, cinema en català i competicions atlètiques comarcals a l'estil dels Sòkols. Tot plegat, amb l'objectiu d'&laqno;estudiar les riqueses de la nostra terra sota els diferents aspectes científic, artístic i literari»(8) des del catalanisme. Fou la primera a organitzar dos aplecs d'atletisme (un a Igualada i l'altre a Badalona) i d'articular diferents iniciatives d'agrupacions esportives, establint relacions amb associacions de caràcter similar de Galícia i del País Basc -pacte Galeuska- i altres d'Europa. Una activitat que, en paraules d'Amadeu Serch, serviria per forjar una joventut &laqno;basada en els principis de l'esport».(9) A més, va participar en la novena festa federal dels Sòkols txecoslovacs en representació de Catalunya l'any 1932.(10)
Tot i la importància de Palestra, l'entitat que va difondre i plantejar els falcons d'una manera més global i decisiva fou la Federació de Joves Cristians de Catalunya, mercès al model català de catolicisme plantejat per Torras i Bages que es basava en tres eixos vertebradors: 1, la preocupació per l'influx moral i ideològic. 2, la catalanitat com a element distintiu. 3, d'orientació conservadora davant dels esdeveniments socials i polítics (compatible amb el seu proclamat apoliticisme). Orientacions que trobarem ben arrelades en el fejocisme i que foren el suport conceptual de les diverses agrupacions que creà per portar-los a la pràctica: el moviment coral, l'excursionisme, els aplecs o els falcons.
El principal artífex de canalitzar la teoria a través de la Federació i l'impulsor dels falcons dins del fejocisme va ser el mossèn vilafranquí Albert Bonet, qui per mitjà de la gimnàstica, de l'esport i de l'excursionisme volia aconseguir una formació integral de la joventut:
&laqno;La FJC pretén formar d'una manera integral la joventut. Volem que el nostre jove sigui alegre i optimista. No pas que es passi tot el dia a l'església donant-se cops al pit. Formarem aquells 'Sòkols' txecoslovacs, per tal que esdevingui la joventut sana de cos i d'esperit.»(11)
L'any 1932 s'inaugurà oficialment el primer nucli gimnàstic fejocista, que es va nodrir de membres del Club Esportiu Catalunya. Ben aviat s'obriren altres centres arreu del Principat: Saba Nova de Sants, Torras i Bages a Gràcia, tres grups a Sant Andreu, i altres a Ripoll, Mataró, Girona, Sant Vicenç dels Horts, Manresa, Solivella, Vic, Castellterçol, Blanes o Arenys de Munt. El mateix any s'organitzà la primera assemblea de l'agrupació gimnàstica i esportiva de la Federació. D'aquesta assemblea hem de destacar la segona conclusió que s'hi va adoptar: &laqno;2. Els grups procuraran establir seccions de gimnàstica, de forma que tots puguin unir-se formant una agrupació general que es dirà 'Falcons de Catalunya'». Dos anys més tard es va constituir el Consell Superior dels Falcons de Catalunya amb l'Eladi Vidal com a director general i es crearen els serveis de propaganda i d'administració general. Tot aquest moviment fou avortat per la Guerra Civil. L'abril del 1936 ja es va haver de suspendre la primera festa general dels Falcons de Catalunya.
En cinc anys la Federació va arribar a tenir més d'onze mil afiliats, dels quals un miler feien falcons.(12) L'amplitud del moviment fejocista va fer possible, alhora, que els falcons esdevinguessin un fet popular, no només a través dels múltiples grups de gimnastes, sinó també dins del món excursionista. Els falcons van aconseguir una certa entitat com a manifestació o expressió cultural, i una notorietat pública i social. La seva participació en aplecs o celebracions diverses era seguida amb interès. En aquest sentit, voldríem destacar dues dades molt concretes: primer, una fotografia dels anys trenta on es veuen alguns membres del Centre Excursionista Vilafranquí fent un exercici falconer en una de les seves sortides a la muntanya.(13) Segon, una notícia que hem pogut llegir en una crònica del primer aplec fejocista de l'Alt Penedès on se'ns diu que el grup de Minyons de Muntanya de la població de Sant Sadurní d'Anoia realitzà diversos exercicis gimnàstics després de l'ofici:
&laqno;Els minyons de muntanya van delectar-nos amb els seus jocs i les seves exhibicions gimnàstiques, mentre els aficionats prenien fotografies de les piràmides i magnífics salts que tan bé feien.»(14)


De la postguerra als anys noranta

Després de la Guerra Civil la Federació de Joves Cristians fou prohibida i els seus arxius cremats. Tanmateix, algunes agrupacions de falcons van reemprendre la seva activitat. Els Falcons de Sant Vicenç dels Horts inicien la seva activitat a l'empar del Centre Catòlic (1939-40), el 1942 va néixer el grup de Llorenç sota la protecció del Centre Catequístic i d'Acció Catòlica i un any després es va fundar el grup de Falcons d'Ivars d'Urgell. Els grups de Sant Vicenç i de Llorenç seguiren la manera de fer de la Federació. Per contra, els Falcons d'Ivars es caracteritzaren per un distanciament dels fejocistes. En aquesta colla participaven setze persones i executava 72 números de gimnàstica, alguns d'acrobàcia i castells de cinc pisos d'alçada.(15)
D'uns anys més tard (1959) són els Falcons de Vilafranca, que nasqueren el 1959. Donaren un gir copernicà als falcons, i és que els seus fundadors tenien molt clar que volien fer uns falcons &laqno;diferents» -amb unes particularitats que els allunyaven del seu caràcter eminentment gimnàstic. Josep Miret ho especificava amb els següents mots: &laqno;Creación en el septiembre de 1959 por afición a los castillos. Plans lanza la idea de los Falcons.»(16)
A la dècada dels setanta nasqueren noves colles: l'any 1972 es presentaven els Falcons de Vilanova i la Geltrú, el 1973 la colla de Sitges, el 1975 la de Cubelles i el 1979 els Falcons de la Ràpita. La proliferació de nous grups, que fonamentalment segueixen el model vilafranquí, i la seva presència en les festes s'ha de situar dins del marc contextual de la transició política, la qual va suposar per a la festa l'increment de la participació i un protagonisme del carrer com a marc festiu. En paraules de Ricard Belascoain: &laqno;En los últimos años la participación ciudadana en esta clase de celebraciones contrasta con la escasez y la frialdad de las celebraciones franquistas.»(17)
La transició política va ser l'explosió d'una nova civilitat recobrada i una resposta contra l'homogeneïtzació cultural del franquisme. Segons Joan Anton Benach: &laqno;En el marco de la llamada transición política... había sido la ocasión de exteriorizar los signos de una nueva civilidad recobrada después de los años tenebrosos en que la calle era siempre tierra peligrosa y... prohibida.»(18)
Tot plegat es va esdevenir dins d'un procés més global de reestructuració del cos festiu vigent.
Amb els anys aquestes colles van anar plegant i se'n formaren algunes altres: el 1986 sorgeix una colla a la població d'Ascó, el 1988 als Monjos, el 1992 a Sant Sadurní d'Anoia i el 1996 a Puigdàlber. La majoria d'aquestes colles foren creades per antics membres de les colles de Vilanova, de la Ràpita o de Vilafranca i prenen com a punt de partença un procés de mimetisme i de dinamització cultural. Aquest no és l'espai més idoni per tractar la gènesi històrica de cadascuna de les colles de falcons de casa nostra, per tant només voldríem destacar-ne la definitiva implantació dins de l'àrea sòcio-geogràfica del Penedès (Gran Penedès) i el pes específic que alguns dels elements culturals més arrelats d'aquestes contrades, per exemple els castells o la dinàmica i l'entramat festius, han tingut a l'hora de traçar el desenvolupament dels falcons. Durant els anys seixantes i setantes s'ha produït la incardinació definitiva i definitòria dels falcons dins l'àmbit festiu i un distanciament definitiu respecte de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Tot plegat, quedà plasmat en les ponències i en les conclusions del Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular Catalana (1982).
Avui queden cinc colles de falcons en actiu a les poblacions de Sant Vicenç dels Horts, Llorenç del Penedès, Vilafranca del Penedès, Sant Sadurní d'Anoia i Puigdàlber.

L'escala és una de les construccions falconeres més vistoses i imprescindible en la Festa Major vilafranquina. Aquesta és una instantània de fa uns anys i no és, ni de bon tros, l'escala més agosarada dels Falcons de Vilafranca.

 

Vers la definició d'un àmbit

Després de la Guerra Civil, amb el desmembrament de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i el naixement de colles de falcons autònomes, es van obrir les portes d'una re-definició i re-territorialització d'aquesta activitat en el si de la cultura catalana.
Perquè aquestes agrupacions o colles puguin desenvolupar la seva activitat caldrà cercar una estructura organitzativa interna nova, una dinàmica de grup o un espai on desenvolupar la seva activitat... Aquest ha estat un procés llarg i complex i a voltes atzarós. Tot i que també és cert que ha tingut alguns moments especialment importants com la creació de la colla de Falcons de Vilafranca el 1959 o la seva plena integració a l'àmbit festiu, i que el context on s'han desenvolupat ha propiciat un cert tipus d'activitat. Constatem girs conceptuals i pràctics importants, perquè els falcons han anat definint un àmbit d'actuació propi i han sofert un procés de secularització dins de l'ampli ventall de la nostra cultura popular i tradicional, esdevenint una de les manifestacions més peculiars del Principat. Aquest procés ha propiciat un allunyament d'aquells falcons del primer terç del segle XX, irreversible ja als anys setanta:
&laqno;És evident que cap colla dels grups actuals de falcons no podria participar en una competició gimnàstica (...). Si bé és cert que avui els falcons no es preparen als gimnasos no és menys cert que l'estil que hi han donat els grups més novells els ha propiciat una dimensió popular i folklòrica que potser els ha ajudat a subsistir.»(19)
A les diferents discussions i ponències que hi hagué al Primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana era evident que els falcons havien iniciat un camí que albirava la seva plena integració dins de la festa i que els atorgava un caràcter popular i tradicional. No ha d'estranyar-nos, doncs, que una de les conclusions que se'n va extreure digués que eren un &laqno;element integrat dins l'ampli conjunt de la cultura popular». En paraules de Joan Pere Coll: &laqno;Ja passats cinquanta anys d'aquell esdeveniment gimnàstic en què es consolidà la creació dels falcons, avui cal parlar de falcons, però d'aquests falcons que han aconseguit introduir el seu nom dins de l'ampli conjunt de balls i entremesos que formen la nostra cultura popular de Catalunya.»(20)
I és que els falcons són un complex cultural amb entitat pròpia si acceptem, segons la definició de Leslie White,(21) que un complex cultural és un cúmul distingible i relativament autocontingut de caràcters. Podem afirmar que els falcons són un meme de la cultura catalana. És a dir, un segment d'informació que s'ha transmès per mitjans conductuals d'uns individus a uns altres.(22) Són una unitat cultural capaç de guiar la conducta, de transmetre unitats coherents i funcionals d'informació i d'acomodar-se a una gran varietat de maneres d'organitzar la informació. Els falcons són unitats d'informació cultural en tant que segments elementals de cultura en un context determinat.(23) No podem definir els falcons dient que són una &laqno;escola de castellers», ja que aquesta funció els seria secundària i netament arbitrària: no defineix els falcons com a tals. La seva història/tradició i el seu desenvolupament són molt més complexos i el que haurem de fer és preguntar-nos quines són les particularitats d'aquest tipus d'activitat i els trets que permeten diferenciar-la d'altres activitats similars.
D'ençà de la seva introducció al Principat, els falcons han adoptat i adaptat formes diverses, perquè ens trobem davant d'un procés habitual de transmissió d'informació en el marc d'una societat que canvia. Hi ha, per tant, un fil que uneix aquells primers grups de falcons amb els actuals. Amb tot, això no vol pas dir que els falcons que es fan avui en dia siguin idèntics als que realitzaven els grups de Palestra o de la Federació. En són dignes hereus. En aquest camí que abraça un període de prop de setanta anys, els falcons han manllevat i adaptat al propi tarannà elements d'altres manifestacions afins com l'ús de les faixes o dels mocadors, l'adopció de terminologia castellera, o la realització de certes construccions pròpies d'altres grups (per exemple, la torreta de la Muixeranga d'Algemesí) o l'acompanyament musical de les gralles que ja ha generat un petit grup de composicions pròpies com la Marxa dels Falcons de Vilafranca (1979), l'Himne dels Falcons de Vilafranca (1984), el Toc dels Falcons de Sitges (1981) o la Marxa dels Falcons del Cava (1994).
Per influència del context social, s'hi han produït canvis impensables per a la gent dels anys vint (la introducció de les dones o l'estructura organitzativa) que n'han permès la continuïtat i també que puguem parlar dels falcons sense confondre'ls amb els castells, les moixigangues o els balls de valencians. Caldrà, doncs, que mirem com s'han definit els falcons i quines són les constants que es mantenen en totes les definicions -definicions que provenen d'òptiques diferents i, fins i tot, oposades.
Xavier Güell, al Primer Congrés de Cultura Popular, deia que els falcons es caracteritzen per la recerca de &laqno;l'harmonia, l'estètica i l'espectacularitat».(24) Per la seva banda, a la ponència que presentaren els Falcons de Sant Vicenç podem llegir: &laqno;El secret de la bellesa plàstica que de l'actuació dels falcons es desprèn no és altre que el de la seva preparació gimnàstica que proporciona fortalesa i agilitat al cos i fa que la construcció dels conjunts es porti a terme amb uns moviments calculats i rítmics que donen una seguretat i una gran dosi de bellesa a la vista dels espectadors.»(25)
Pau Mitjans, dels Falcons de Llorenç del Penedès, féu la següent aportació: &laqno;Una actuació de falcons, si l'entenem com a execució, ha de ser al màxim perfecta possible. El caràcter gimnàstic de les figures i conjunts exigeix que es facin, no diré d'una forma disciplinada, però sí molt ordenada i amb celeritat adequada.»(26)
Podríem reproduir algunes referències més, però per no allargar-nos massa només citarem el que van enunciar Antonio Pinedo i Joan Cuyàs en la seva ponència:(27) &laqno;Les característiques més importants de les figures humanes que formen els falcons són l'elasticitat, l'equilibri i també la força, essent les dues primeres qualitats potser les més importants.»
De tot plegat, en podem deduir que les exhibicions dels falcons, a diferència de les que realitzen altres grups similars o afins, es caracteritzen per la rapidesa d'execució, la coordinació, la diversitat de les figures i per l'espectacularitat. És bo, doncs, propiciar la diversitat de figures -pensem que existeix un repertori de més de cent figures diferents- i l'execució de figures en moviment ja que, malauradament, cada vegada se'n fan menys.
Per cloure aquestes breus paraules sobre l'exhibició falconera, direm que un fet remarcable de la praxi actual de la majoria de colles és acabar l'exhibició amb un o diversos pilars. Aquí constatem influència castellera, però mantinc que caldria generalitzar-ho a totes les colles perquè d'aquesta manera s'aconsegueix que el públic pugui saber quan s'ha acabat l'exhibició. Aquest préstec dels castells, la posició de l'anxaneta, el color blanc de la indumentària, els mocadors o identificar les colles pel color de la faixa i l'escut i no pas pel color de la camisa són particularitats que defineixen els falcons i que els donen personalitat.


Notes finals

Voldríem aprofitar aquests darrers paràgrafs per trencar un dels clixés més estesos a l'hora de parlar dels falcons: el que parla de l'existència de dues vessants (la castellera i la gimnàstica). És cert que hi ha diferències importants entre unes colles i unes altres. Tanmateix, qualsevol colla actual està molt més distanciada dels falcons fejocistes (tant des dels plantejaments teòrics i organitzatius com en les figures i en la manera de plantejar les exhibicions) que d'alguna colla actual. Tot i que podem observar diferències notables, també hi ha molts punts de relació. De fet, la mateixa distància en l'espai (context social) i en el temps -entre els grups fejocistes i els actuals- ja és insalvable.
La tradició no és un procés lineal o unívoc i no hi pot haver un tipus de falcons millors que uns altres. Aquest tipus de discurs pot provocar que els falcons esdevinguin un record d'una època passada i que siguin un anacronisme que no interessa a gairebé ningú. Per contra, els falcons són un element irreductible del bast teixit que configura la cultura popular i tradicional de Catalunya, amb unes arrels i un caràcter propis que a partir de la pràctica ordinària han anat variant o, el que és el mateix, rebrostant.


Complements bibliogràfics

• BADOSA, JOSEP, i COS, FRANCESC: Història del Centre de Sant Vicenç dels Horts. Ed. Stil Graf. Sant Vicenç dels Horts, 1980.
• BALTÀ, PERE: &laqno;La cultura popular i tradicional a Catalunya». Revista de Catalunya. Núm. 94. Març del 1995.
• BELLMUNT I FIGUERAS, JOAN: Fets, costum i llegendes del Pla d'Urgell. Ed. Virgili & Pagès. 1988.
• CUCURULL, FÈLIX: Catalunya republicana i autònoma (1931-1936). Ed. La Magrana/Institut Municipal d'Història de Barcelona. Barcelona, 1984.
• CUSCÓ I CLARASÓ, JOAN: &laqno;Cinquanta anys de falcons al Penedès. Els Falcons de Llorenç celebren enguany el seu aniversari». El 3 de Vuit. 7 d'agost del 1992.
• CUSCÓ I CLARASÓ, JOAN: &laqno;Falcons a Catalunya». Ponència marc del Segon Congrés de Cultura Popular i Tradicional Catalana. Barcelona, 1996.
• DDAA: &laqno;Falcons de Vilafranca: XXV aniversari». Suplement especial publicat pel setmanari El 3 de Vuit amb motiu del vint-i-cinquè aniversari dels Falcons de Vilafranca. Vilafranca del Penedès, desembre del 1984.
• DDAA: Memòria del Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular Catalana. Ed. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1983.
• DDAA: Món casteller. Vol II. Rafael Dalmau Editor. Barcelona, 1981/1982.
• DDAA: The Congress of Catalan Traditional and Popular Cultura (1981-1982). Ed. Fundació de Serveis de Cultura Popular. Barcelona, 1986.
• DDAA: Centenari del Centre de Llorenç del Penedès. 1889-1989. Ed. El Centre. Llorenç del Penedès, 1990.
• DDAA: Programa del cinquè aniversari dels Falcons de la Ràpita (conté ressenyes històriques de les colles). La Ràpita, 1984.
• RIUS I MORGADES, JOSEP: El Baix Penedès. El Vendrell, 1980.
• RUIZ, AURELI, I UDINA, ORIOL: &laqno;Els Falcons a la Festa Major de Vilafranca». Programa de la Festa Major de Vilafranca del Penedès. Vilafranca del Penedès, 1994.
• SERCH, AMADEU: L'exemple de Txecoslovàquia. Ed. Barcino (Col. Barcino). Barcelona, 1932

Joan Cuscó i Clarasó