coral jove

• Carrers Torres i Bages, 1 cantonada Ramon Camps,2

• 08620 Sant Vicenç dels Horts 

• web:  www.cencatsvh.org

• telf. 936 564 397 - 936 561 656

•  eMail:   cencat@cencatsvh.org

QUE S'HA ESCRIT SOBRE "ELS MISERABLES"?

Ja fa unes quantes hores que el teló es tancava per darrera vegada. Ja fa unes quantes hores que s’escoltaven els darrers aplaudiments. Que se sentien els darrers crits i felicitacions. Que s’esvaïa aquella olor de maquillatge i vestuari, d’escenari; aquella olor  de teatre... Que s’apagava el darrer focus i la darrera nota es fonia en el silenci de la sala buida. Fa unes quantes hores que la història d’“els miserables” aconseguia el millor dels finals somniats.

Per damunt de tot, però, es manté aquesta cruel sensació de final, i que, per molt que passin les hores, amenaça de fer-se més i més aguda; més i més profunda...

Queden enrera nombrosos assajos, nombroses nits de feina conjunta i individual; deixem també enrera una gran quantitat de sensacions úniques i molt probablement irrepetibles per a molts de nosaltres. Resta només saber fer-ne el balanç oportú i encertat. Saber veure què hem estat capaços de fer bé i on hauríem pogut millorar (perquè sempre es pot millorar). Resta pensar i reflexionar si hi haurà un abans i un després d’aquest somni que no hauria d’haver acabat mai. Jo personalment penso que sí, que hi ha un abans i un després d’”Els Miserables”; és la meva modesta opinió.

Voldria, però, aprofitar aquestes línies i el fet que la sensació encara és prou viva dins meu per a mostrar la meva més sincera gratitud a la Coral Jove, per haver-me donat l’oportunitat de viure aquesta experiència única i irrepetible; per haver-me ajudat i recolzat en tot moment; per haver-me acollit com un més d’aquest meravellós grup d’amigues i amics que per damunt de tot és aquesta coral. Donar les gràcies als directors per haver confiat i cregut en mi; per haver-me ensenyat tantes coses noves. Donar gràcies a un equip tècnic que ha dedicat una gran quantitat d’hores a que aquest espectacle anés endavant, fins i tot, en nits sense anar a dormir. Als companys d’escena per haver treballat amb tanta il·lusió, sacrifici i ganes. Als músics per la paciència i la dedicació, pel respecte i professionalitat demostrats en tot moment. Agrair al Centre l’esforç que ha fet per a que aquest projecte fos una realitat. A la meva família per la paciència i la comprensió mostrada en tot moment. I com no? Al públic. Al públic de totes i cadascuna de les funcions realitzades. Al públic que va omplir la Sala cada nit. Sense aquest meravellós públic, tot això no tindria cap sentit de ser. Fa molts anys que faig teatre en aquesta casa, i us asseguro que a part de la recompensa a nivell humà que solen aportar aquestes experiències, l’únic que li queda a un actor o actriu, l’únic que li queda per sempre més, és aquell aplaudiment unànime i incondicional amb el què el públic premia el final de l’obra. Això resta sempre dins. Amb això em considero l’actor més ben pagat del món, i penso que molts de nosaltres que em fet “Els miserables” pensem el mateix.

Moltes gràcies, repeteixo, a la Coral Jove i al Centre per haver-nos deixat somniar a tanta gent...

Fins una altra

Sergi Ferrés i Ollé   

Davant “Els Miserables” d’El Centre

A tots els qui heu treballat i els heu fet possible

I vós, qui sou? Jo sóc un miserable.

Pago l’entrada i m’assec on em diuen.

Obrim els ulls amb les primeres notes

i retenim l’alè davant les veus,

davant el gest dels nostres conveïns

-qui deu ser aquest que fa d’aquell? I aquella?

Voldrem ser Jean Valjean i odiarem

Javert, la mà del desordre. I l’amor?

M’enamora Cosette. A mi, Éponine.

Victor Hugo somriu des del prosceni

i es meravella de veure’ns rendits

davant la màgia d’una epopeia

escrita fa a prop de cent cinquanta anys.

Tan lluny, en tots sentits, d’aquell París,

i a Sant Vicenç dels Horts el revivim.

I vós, qui sou? Jo sóc un trist veí

disposat a eixamplar el meu horitzó,

que vull saber què és la compassió

i descobrir la força de l’amor.

Serrem les dents, calem la baioneta

que no tenim –car som poble civil-,

i agermanats en peu de barricada

posem-nos a aplaudir l’esgarrifança

que endins sentim, units, públic i actors.

Us n’adoneu? Caminant junts, plegats,

podrem cantar “Escolteu les nostres veus”

i ben segur que ens oiran arreu.

Llibertat, igualtat, fraternitat!

Tres crits d’ahir carregats de demà

que avui invoquem els germans vicentins.

I vós, qui sou? Només un vilatà

que té  la sort d’haver pagat l’entrada

per constatar que l’esperit humà

pot fer vibrar una sala quan l’esforç,

el cor i la bondat d’Els Miserables

es posen d’acord i es donen la mà.

I vós, qui sou? Només un miserable.

Jordi Boladeras Sancho

CERTAMENT que...

Vaig riure, vaig aplaudir, vaig plorar, si!... Vaig plorar!... I vaig tornar a aplaudir! I com jo, crec que ho van fer tots els espectadors que omplien la sala d’espectacles de El Centre, del nostre Centre Catòlic de Sant Vicenç dels Horts. Era la vigília de la festivitat de Tots Sants. L’espectacle ja s’havia  posat en escena el dissabte i diumenge anteriors amb els mateixos resultats. Ple fins a la bandera, com es diu vulgarment, i això que ja l’havien representat els dies 27 i 28 del prop passat mes de maig. Total cinc representacions. L’obra teatral a la que em refereixo porta per nom ELS MISERABLES. Una obra de gran envergadura en tots els sentits.

Totes les coses són millorables, però aquesta posta en escena a assolit un nivell molt alt; la sala plena en totes les representacions ho testifica: la música en general, els cants, el vestuari i la clara dicció dels actuants hi van tenir molt a veure, però tot això no hauria estat suficient per aconseguir l’èxit si els actors no s’haguessin pogut moure recolzats pels efectes de llum, els aplics puntuals de la decoració, el canvi silenciós i lleuger d’aquests aplics, l’ampliació de l’escenari vers al públic que donava la sensació de més proximitat entre espectadors i actors, i encara voldria  destacar a aquella persona, home o dona, que va tenir la feliç idea de posar en escena aquesta magnifica obra, aquí, a Sant Vicenç dels Horts. Magnífica, per les possibilitats de representació que ofereix i a les què tenim d’afegir-hi la sensibilitat de l’argument, coses que la fan una obra teatral que toca les fibres íntimes de l’individu i que hom surt  de l’espectacle satisfet d’haver presenciat una obra que dignifica el teatre, i que ofereix unes lliçons de vida per a l’espectador.

Blaumar